En aques espai aniré ensenyant el que faig, principalment en esmalt.







L´esmalt al foc és un art que m´apassiona i que voldria compartir amb tothom qui ho vulgui.







diumenge, 10 de març de 2013

Ginjolia, resum

En algun lloc del planeta, potser en una realitat paral·lela hi havia un país anomenat Ginjolia. Els seus habitants estaven units per la seva bondat i el seu amor a la música..
.

Els germans Aronet,l´Armengol, l´Arnau i l´Aureli, mentre treballaven en el seu taller fabricant instruments, varen sentir una melodia que els va encisar. Aquesta musica provenia d´un instrument desconegut per a ells...Però al cap d´uns instants varen perdre el coneixement.En despertar-se el primer que varen fer va ser mirar de trobar aquell so, remenant tots els instruments que tenien al seu abast, com que no s´en sortien, varen anar a demanar ajuda a la seva amiga Dorremí, que els va proposar de construir un instrument nou amb fusta de ginjoler però com que és tant forta,també varen haver de demanar ajuda d´un altre amic, en Roscafort.

Entre tots varen aconseguir un instrument de fusta de ginjoler, i un cos i la campana metàl·lics , capaç de reproduir el so que havien estat buscant...Però misteriosament va quedar mut i no varen poder descobrir-ne les causes...Això era màgia!!

L`endemà varen anar a varen anar a demanar ajuda al màgic Totupuc. Que el varen trobar dirigint un concert.

Ell va consultar molts llibres...

Desprès de prendre un beuratge antic que el va fer entrar en una altra dimensió: els va donar la recepta per poder esbrinar l´enigma. Aquella musica sonava realment però en un altre espai de temps. Els va donar les indicacions necessàries per resoldre el cas: Haurien de visitar diversos països on anirien de localitzar alguna cosa que els serviria  o be per accedir al següent, o per entrar al darrer: El país sense nom


Varen marxar l´endemà mateix. Les instruccions deien, 1er PAÍS DE LES RATES. Objectiu Heu d´aconseguir arribar al Bosc Ratat, a fi de localitzar l´unic arbre "crematú". Haureu d´arrencar-li 8 fulles (dues per a cada un). Molt de compte amb les rates guardianes. Bona sort. Quan anaven de camí s´els va creuar un gat escanyolit, i l´Arnau va tenir una pensada: Va tirar un gínjol màgic amb el mandró que sempre portava a la butxaca. Aquell gat es va convertir en un fabulós felí que amablement els va convidar a pujar al seu llom

El gat els va conduir per uns galeria soterranis lleugerament il·luminada per els "capil·lars del Gran Magma" incandescents.

Es van haver de defensar de l´atac de les rates amb l´ajuda del seu amic gat. Desprès varen descobrir que les rates es tornaven manses amb el só de la música. El problema era que les rates-llum que encerclaven l´arbre "Crematú" no tenien orelles,La mandronada d´un gínjol va produir l´efecte de fer-los´hi créixer.. Així, amb els sons de la cançó de la Dorremi i el só de la flauta travessera de l´Aureli, varen aconseguir les fulles que buscaven

S´acomiadaren del gat i mentre feien un descans varen llegir les instruccions per al següent país a visitar: EL PAÍS DEL FOC, objectiu, Heu d´aconseguir quatre perles vermelles de foc, que creixen en un arbre especial; "l´arbre fumat". Compte amb les provisions d´aigua.
Aquest cop es varen fer acompanyar per un ocell que passava per allà.

L´ocell, un cop transformat  gracies als efectes del gínjol màgic,  els va convidar a pujar. Varen arribar aviat a un lloc tot cobert de grans flames. L´au, que varen anomenar Napoleó havia adquirit el do de la paraula,i  va fer  que tiressin algunes de les fulles de l´arbre crematú en un lloc precís que els va indicar. Una d´aquestes fulles va créixer de forma extraordinaria, aquesta fulla en cremar-se va produ¨r un núvol que va descarregar una abundosa pluja que va apagar el foc i va fer que una petita llavor amagada sota terra es desenvolupes ràpidament i esdevingués  l´arbre "fumat". En colliren les perles de foc, embolcallat-les amb les fulles que els quedaven de l´arbre crematú.
Varen marxar de pressa cap al País del Fang Nou, segons els havia indicat el màgic, i que hi havien d´aconseguir-hi quatre "herdes", no en sabien res mes
 .

Quan anaven de camí, els peus d´un rodamón assegut a terra varen fer caure l´Arnau.Es tractava d´un home de mirada absent abillat amb uns parracs que en altre temps havien estat de rica tela. Al veure el seu posat tan trist, li varen oferir la seva ajuda. Els va explicar que era el rei del País del Riutransparent i que per culpa d´un allau de fang s´havia omplert tot el territori de senglars-menja-fang menats per una golafreria inacabable que ho malmetien tot .

Els quatre amics varen sobrevolar el territori i tal i com els havia contat el rei, fins on els allargava la vista, tot era un fangar, ple de senglars rebolcant-se al fang. Amb la mandronada d´un gínjol varen aconseguir foragitar-los. Només faltava restablir l´aspecte que havia tingut en altre temps el país del Riutransparent. Això ho varen aconseguir amb un sedàs inventat per en Roscafort i l´acció d´un altre gínjol màgic. Val a dir que aquest gínjol, per casualitat va topar amb un rovelló que va cobrar vida i va acompanyar als ginjolaires la resta del camí

El rei, ben afaitat i empolainat, es presentà a la balconada del palau acompanyat per els ginjolaires per festejar el retorn a la normalitat. Després ordenà que sortissin immediatament els millors bussos a cercar quatre herdes (es veu que son els excrements d´uns peixos que només viuen en el riu Transparent). Un cop recollides les herdes el mateix rei va dir unes paraules màgiques, es varen esberlar i aparèixer el fruit del seu interior de color viola intens i el va convidar a menja-ne una cada u, això faria efecte al cap de dos dies, amb aquest efecte podrien entrar al següent país, el País de l´aigua. De bon matí els ginjolaires, en Napoleó i en Rovellonet varen marxar. Quart país a visitar EL PAÍS DE L´AIGUA. Instruccions: Aquí només heu d´aconseguir dues ampolles plenes d´aigua de la "Font Nova". El rei Aigualit II, és un empedreït col·leccionista d´aigues. Ah! no us preocupeu massa pels efectes còmics de la medul·la viola. Bona sort!

Després de dos dies de fer camí els va començar a fer efecte la llavor que havien pres, Tots quatre  van començar a marejar-se, gemegant adolorits. Sortosament tot succeí en pocs minuts...i varen sofrir una mutació que canvià el color i les proporcions de llurs cossos. Quan es varen refer del ensurt , varen veure  com davant seu s´erigia una mena de bombolla de cristall amb tot el país de l´Aigua al seu interior (com si fos una bombolla de sabó). Aviat van adonar-se que tots els seus habitants tenien el mateix aspecte que ells, i que no hi deixaven entrar a ningú que no tingués aquesta aparença.

Dins la bombolla es notava un gran benestar i s´hi respirava un aire totalment pur. Tots els edificis eren de vidre de colors, i fins i tot el palau estava construït de cristall de color d´oli d´oliva. El rei Aigualit II els va rebre en calçotets, nedant dins una banyera portàtil de cristall en forma de mig ou. Els ginjolaires es varen presentar i li oferiren un canvi: l´aigua que ells duien, recollida de la font Dels Tres Bessons a canvi de l´aigua de la font Nova. Segons l´explicació del rei, heu de saber que l´aigua que brolla de la font Nova és l´aigua més pura i cristallina del regne i, a mes de les propietats especials dels seus components, posseeix el do de canviar de color a l´arribar al capvespre; es transforma en bàlsam de color viola d´efectes curatius! I només en puc veure i banyar-mi jo. L´Arnau,  li va explicar que l´aigua de la font dels Tres Bessons era la més fina i bona de tot Ginjòlia i que no estava vetada a cap ginjolaire ni estranger. Li va dir que aquesta era l´oportunitat de poder ampliar la seva col·lecció d´aigües.

El rei era molt gelós de la seva aigua, per això l´Arnau, va començar a inventar sobre la marxa: "A mes de les propietats especials dels seus components, té la capacitat d´anar canviant de color, passant per totes les tonalitats de l´arc de San  Martí, només s´ha de fer giravoltar"...Engrescat, en Roscafort va afegir: "A cada diferent color, l´aigua rep el gust de la fruita que us suggereixi en la imaginació aquella tonalitat"...També la Dorremí hi va voler posar cullerada: "Per més que beveu, mai esgotareu el contingut de l´ampolla"...Miraculosament, tot allò que els ginjolaires s´anaven empescant, succeïa en realitat...El rei, es va emocionar tant que va començar a fer tombarelles dintre de la banyera, fins que la va trencar. Els guardes varen acudir al instant, encerclant els nostres amics apuntant-los amb les seves armes. Sort que el rei estava tant content que els va regalar una ampolla d´aigua de la font Nova i els va deixar marxar donant-los efusivament les gràcies.

Encara no es van veure a l´altra banda de la bombolla, que l´efecte de la medul·la viola s´esfumà, retornant-los el seu semblant de ginjolaires de sempre. Varen llegir les següents instruccions: Cinquè país a visitar: EL PAÍS DE QUI SALTA BOTA. Haureu de localitzar un bosc molt especial nomenat "bosc de qui riu és boig" una vegada dins, ja descobrireu què ens cal d´aquest lloc...bona sort.

Es trobaven quasi a les portes del proper país quan els va sorprendre de cop un soroll, acompanyat d´una bola humana recoberta d´una mena de cautxú que els caigué al damunt, i que amb un singlot estrepitós el feu botre novament, allunyant-lo per les altures.

Aviat van conèixer que, per poder circular pels carrers,els que no tenien una categoria determinada ho havien de fer acompanyats d´adults. Que tot sovint s´hi trobaven llocs de socors on es guaria als més agosarats. Que s´havia d´utilitzar casc sempre que es sortís dels límits de la població...Les cases eren d´una mena de làtex flexible, ja que els qui-salta-botencs boten i boten tant a dins com a fora de llurs cases.

Als ginjolaires els feia riure l´espectacle  i varen topar accidentalment amb un habitant d´aquell país i per calmar el seu enuig, el varen convidar a dinar. Quan hi anaven de camí, un mal bot el va deixar penjat al pal d´un estendard. quan en Napoleó es va acostar per rescatar-lo va observar dins una finestra un despatx ple de papers i replè de taques de tinta, on un home firmava, a quatre de fondo, un munt de documents...per cada firma malgastava tres bots formidables fins a un sostre fofo i encoixinat. Mentre, en Roscafort, enderiat en els seus pensaments es va trobar enfangat en un terreny llefiscós on els més petits aprenien a saltar

En arribar a l´hostal van quedar ben sorpresos. Les taules i cadires estaven fortament collats damunt d´una base massissa de fusta, independent de terra. Els clients s´asseien a les cadires i, acte seguit, es subjectaven amb una mena de corretges. Ja ben entaulats, es posaven d´acord per tal de forçar el primer singlot tots a l´hora, dient: "bon rot", immediatament la taula, les cadires i els comensals s´enlairaven sobre un tub articulat que pujava i baixava al ritme dels seus bots. Els cambrers gaudien d´una habilitat inigualable a l´hora de servir les viandes...Per els estrangers això marejava molt.

Per arribar al bosc de Qui-riu-és-boig" s´havien de col·locar dins una espècie de sac de goma i deixar-se a les mans d´un senyor anomenat Catúfol...Els va explicar que no havia fallat mai un tret...

Un cop arribats al bosc, mes o menys sans i estalvis,   es van adonar que els arbres eren  habitats per un munt de persones. La gent va començar a sortir com formigues de tot arreu, els miraven inquisidorament i s´en tornaven sense dir res, molt seriosos. A certa distància van entrellucar uns guardes que transportaven uns presoners. Dorremí s´acostà i preguntà al caporal que havien fet. El guardià, malhumorat, li va contestar que havien gosat riure. Dorremí i ela seus companys haurien volgut que algú els expliqués alguna cosa mes, però ningú no es volia aturar, així que varen tirar un gínjol màgic a un vellet que jeia al sol...El posat agressiu del vellet es transformà a l´instant, els va convidar a seure amb ell i els va explicar que  uns 40 anys abans havia entrat en aquell bosc (el bosc Joiós) un mag malcarat a qui el benestar dels seus habitants li proporcionava una frisança insofrible i sense mes ni mes va empresonar l´alegria, el somriure i tota la joia en un cofre negre. El segellà, l´enterrà i aixecà un sortilegi: "S´ha acabat el bròquil! Qui gosi riure, només una vegada, es tornarà boig rematat"... L´avi recordava perfectament el lloc on estava enterrat el cofre i allà els va acompanyar. Es trobava sota una alzina surera gegant, de formes gairebé humanes, però aviat es van adonar del perill: tot un exèrcit de joncs que envoltaven l´arbre, emergí del sòl. Sort que l´Arnau, sempre amatent els metrallà amb un reguitzell de gínjols, això va fer que s´anessin repartint per el bosc i en establir-se al terreny, esdevengueren flors silvestres diverses. Peró l´arbre es despertà i començà a moure les branques violentament i el tronc serpentejà per lliurar-se del sol i poder actuar amb mes llibertat...L´Arnau tornà a disparar el mandró...Immediatament es produí una sotragada, com un terratrèmol, a l´ensems que s´esbodellava un bon tros de terreny, gairebé als seus peus i de mica en mica l´alzina s´anà calmant i entre les seves arrels subjectava fortament un cofre negre. Va fer falta un segon gínjol, que va fulminar el vegetal i de les seves cendres, aparegué la figura sinistra del mag Malcarat. Que en veure´s descobert aprofità l´ultima partícula de màgia que li quedava per tocar el dos abans no rebés, deixant el cofre,que va rebentar deixant anar tota la alegria que hi tenia amagada. Es va muntar una gran festa d´homenatge als ginjolaires, i varen ser obsequiats amb uns pomposos vestits que els servirien per entrar al següent país.

Sisè país a visitar: EL PAÍS DE LÍNREVÉS... Hi descobrireu les últimes peces del trencaclosques. Primer haureu de viatjar per el Mar de les Tortugues...Bona sort. De fet, des d´el turò on es trobaven, es podia veure el mar. Així que, enfilats a l´esquena d´en Napoleó hi varen arribar al cap d´una hora. Tot xino xano van anar cap al port, tot farcit d´embarcacions de pesca

Van trobar un vailet espigat, pescant amb un tros de canya d´Amèrica, que els explicà que no estava pescant res, per culpa d´un vaixell atracat al port, deia: "És un vaixell misteriós, i es conta que fa viatges estranys..." Desprès de preguntar per allà si algú sabia anar al mar de les Tortugues,es dirigiren al moll sud, per tal de parlar amb el capità del vaixell que havia comentat el noi.
Varen trobar el capità Ink Ognit a la coberta, ell si que coneixia el camí del mar de les Tortugues...Però no volia ocells, fins i tot va estar a punt de disparar en Napoleó. Així que varen decidir que hi anés a la nit, d´amagat i viatgés de polissó, també en Rovellonet restava amagat.


Desprès de sopar, vestits de gala, amb el capità, l´Arnau es va empescar una excusa per retirar-se de taula i recollir en Napoleó. Aprofitant la penombra s´entaforà ben amagat entre unes botes per que no el veiés el sentinella...Però l´ocell, eixelebrat, per comptes d´amagar-se, va deixar anar quelcom que li feia nosa al ventre just al bell mig del cap del mariner....però no el va descobrir

Al matí següent, el capità lluïa un gra gegantí al nas...El dia següent un mes a cada galta i això el posava de molt mala lluna. Van descobrir que ho provocava una al·lèrgia als ocells i que això era el que havia provocat l´atac a en Napoleó. Sort que la Dorremí guardava al seu sarró un ungüent que feia anys li havia donat el màgic Totupuc. La seva aplicació va ser quasi miraculosa i el capità ho va celebrar amb una gran alegria, deixant que finalment en Napoleó es quedés al vaixell.
Finalment arribaren al "mar de les tortugues" i al cap de poc, a la zona dels "mil vents eixelebrats", el vaixell solcava el mar sense control i a una velocitat terrible, el fort temporal anava inflant les ones, les aigües braves entraven i sortien...La infinitat de tortugues que suraven, pujaven i baixaven sense parar.
El capità, des del pont de comandament, els indicà l´existència d´una tortugassa de mides  babilòniques pintada amb totels colors de l ´arc de Sant Martí que senyalava el bell mig del Mar de les Tortugues. L´Arnau engrapà el mandró, el carregà amb un gínjol màgic i disparà a la tortugassa...Al punt en que el gínjol s´estampà ben bé al mig de la closca. La tortuga va començar a giravoltar rapidament, al instat es formà un remolí i s´anà enfonsant a poc a poc, deixant el vaixell al marge. L´animal, encara que costi de creure, anava congelant les aigües al seu voltant mentre descendia, aconseguint perforar el mar. Quan topà terra s´havia format una mena de tobogan que conduïa fins al mateix fons. Els ginjolaires van veure ben clar que s´havien de deixar anar cap avall lliscant damunt de la última fulla crematú que els quedava. 

La fulla els va resguardar de la caiguda al fons del mar i finalment es convertí en una campana protectora plena d´aire pur, des d´on podien observar la fauna dels voltants. Varen advertir un cercle format per pedres i coralls i al centre en Roscafort identificà la forma peculiar d´un badall amb la de la clau de llum que obtingueren al Bosc Joiós. L´Arnau agafà la clau, que encaixà perfectament, la introduí  i girà. Aparegué un cartell que deia: STUGNIVNEB LA SÍAP ED SÉVERNI´L. Els ginjolaires encuriosits van caure dins el país de l´Inrevès.


Els inrevesencs caminaven rerascules i parlaven una llengua enigmàtica que ells no entenien, les cases estaven cap per avall. Sort que un traguinyol de l´aigua del rei Aigualit II els va fer passar el mareig que això produïa i a mes els va fer comprensible el seu llenguatge: parlaven del revés!...Així van descobrir que Aronet en inrevesenc seria TENORA, nom amb el que van decidir batejar l´instrument musical, que de moment seguia sense sonar. Un menut curiós va voler tocar el mandró de l´Arnau...i mentre estirava la goma, un gínjol màgic s´escapà de la bossa i es col·locà dins del trosset de cuir el mateix moment en que la força contràctil de les tires guanyaven el noiet...la ginjolada va anar a parar a la calva d´un vell assegut ( del revés) a un banc. L ´avi els feu senyal per que s´hi acostessin, era el senyor Melasutam i els engegà un discurs molt interessant i instructiu...i acabà donant-los instruccions concretes de l´ultim país que havien de visitar: "El país que clou el vostre vatge s´anomena Catalunya . De fet es el mateix tros de terra que ara es diu Ginjòlia, però després de molts i molts anys. Vaja, que viatjareu al futur. Descobrireu una formació musical anomenada COBLA, on l´instrument que vàreu fabricar al taller, ocupa un lloc destacat i la música que fan sonar és la SARDANA. Coneixereu alguns dels personatges importants que s´hi han dedicat. El viatge us situa a l´any 1993, els que visiteu personatges que ja seran morts en aquest any, compartiran unes hores amb ell però no us podrà veure ni sentir, en canvi, els que visiteu personatges vius hi podreu parlar i us podran veure. Fareu el viatge individualment i en acabar us reunireu en un mateix lloc on retrobareu en Napoleó i en Rovellonet per tornar plegats cap a Ginjòlia. Per fer el viatge, haureu d´agafar una de les perles vermelles de foc de l´arbre Fumat, poseu una perla dins el palmell de la mà dient alhora 1993!"

La perla vermella es convertí en una càpsola i...




L´Aureli acabà el viatge misteriós a Albons, al passadís d´una casa. Al passar davant d´una cambra amb la porta mig oberta hi va veure una colla de partitures, i d´estoigs d´instruments diversos. Agafà unes quantes partitures a l´atzar "Laia", "Només a un pas", "Per un mateix camí"...Les llegí... i intuí aquell regust agredolç, suggestiu i encisador de la mateixa frase musical que havia flairat a Ginjòlia...Engrescat, va agafar la tenora que portava i... miracle! l´instrument sonà amb una magneficència magistral...Va pensar que les partitures hi respirava un temperament jove i intuïtiu...Mentre l´Aureli cabdellava aquests pensaments, no va poder oir el sorollet que feia el pany del cancell al obrir-se. Un individu de mirada tendra de cabells rinxolats, esmaltat d´un color sa i fornitd´un caràcter franc i obert, es dirigia a l´habitació amb passa ferma, colpit d´unsentiment mig d´indignació mig de curiositat...però en arribar al llindar de la porta ja només li quedava l´entussiasme i admiració per el que tocava la seva música com els àngels. En Jordi Molina, jove compositor i excel·lent intèrpret de tenora, aprofità una pausa per increpar l´Aureli. Naturalment, les explicacions que li donava eren difícils de creure, però aviat es lliuraren de ple a un intercanvi de coneixements. Li mostrà els últims treballs seus i d´altres col·legues i amics compositors que complagueren moltissim al ginjolaire.  A l´Aureli li hauria complagut poder passar mes estona amb aquell xicot amb tant de talent, però ja es trobava surant per la habitació dins la càpsula roent.

La cabina vermella d´en Roscafort volava fregant les Aigües d´un llac argentat. ..I a punt va estar d´estavellar-se damunt d´una barca on s´asseien un senyor de cabell blanc i un altre que suava la "gota grossa" vogant amb delit. Però la càpsula es desintegrà com una bombolla de sabó, i en Roscafort caigué al bell mig dels dos amics, esverant-los de debó. En Roscafort va reconèixer el llac on vivia el màgic Totupuc, i va preguntar: Es el llac Encantat?. El mes vell, amb una brillantor especial als ulls li va dir: Ja ho crec!, jo mateix he escrit una sardana amb aquest nom: "Llac Encantat". En Roscafort es presentà, i els altres també: El de mes edat era en Manel Saderra i Puigferrer, compositor, l´altre en Josep Riumalló, music fiscornaire. Tot i que en un principi desconfiaven força d´un personatge aparegut de manera tan misteriosa, varen acabar amb una bona conversa sobre les sardanes,els musics, instruments...I li deixaren sentir sardanes seves en un CD ("Somni", "Dubte", "Julia"...), cosa que el va deixar meravellat. Quan mes engrescats estaven amb la música, una veu femenina els cridava per anar a dinar...Allà va desapareixer en Roscafort, deixant als seus companys ben desorientats.








El fruit roent del crematú alliberà l´Arnauen una rellotgeria de Sant Feliu de Guíxols, allà a les primeries del segle XX, propietat del Sr. Esteve Garreta, músic sencill, però polivalent. L´Arnau anà badant per la botiga...Un tal Marià i el fill del senyor Esteve estaven remenant unes partitures acabades de rebre. L´Arnau va poder guipar uns noms impresos: Wagner, Strauss, Grieg, Schubert...Curiosament constatà que per més que es movia, tafaner, d´un costat a l´altre passava totalment inadvertit. Pensà resignat que ja havien passat a millor vida. Passats uns minuts, en Juli Garreta convingué amb el seu amic de trobar-se a can Rovira a l´hora acostumada per interpretar a primera vista, les peces. L´homenet s´assegué davant d´una taula plena d´artilugis menuts de precisió, s´entaforà la lupa tubular i es posà a adobar un rellotge pràcticament de rutina,  doncs pel cap li ballava un doll de sons...Fins que deixà el rellotge amb suavitat sobre la taula, agafà paper i començà a escriure "La rosada"...seguit d´un munt de notes musicals que l´Arnau assaborí una darrera l´altra.







La càpsula de la Dorremí parà el rellotge del temps allà a les acaballes del segle XIX en un poblet mariner del litoral català, Sitges. Santiago Rusiñol havia convertit aquesta vila en un important centre de reunio de la intelectualitat de l´època. Havia comprat dues cases damunt d´un espadat que batejà amb el nom de "Cau Ferrat"  i hi guardà tot el que havia anat adquirint en els seus viatges. Dorremí aterrà en un moment en que el Modernisme cremava àvidament l´esperit d´una fornada de gent inquieta...La cantant entrà al Cau. Les parets eren farcides d´obres d´art de tota mena. Tot badant escoltava els comentaris de la gent, parlaven de la festa Modernista  que s´estava  preparant.  Aviat es va adonar que ningú no la veia. Va estar present durant les explicacions de la seva  volta a Catalunya en carro d´en Santiago Rusiñol i en Ramón Casas. També va veure entrar un home alt, de bigoti prominent, amb els cabells feréstecs, engabiats en un barret d´ales amples, i la vestimenta dues o tres talles massa gr4an, era l´Enric Morera., que segons deien estava a punt d´estrenar una opera anomenada "La fada". Que va ser un veritable èxit. Quan mes a gust es trobava Dorremí immersa dins l´obra musical del mestre Morera, es veié transportada precipitadament per la bola vermella.






En Napoleó i en Rovellonet romancejaven, bocabadats, per una aula repleta de centenars i milers de llibres. Es tractava d´una de les sales de la vastíssima biblioteca de l´Ateneu de Barcelona, com  que ningú no els deia res varen suposar que tota aquesta gent devia ser d´una altra època, era el dia de Sant Josep de l´any 1924. Al  jardí s´hi vivia un gran enrenou; gent aqueferada cuidaven els últims detalls d´unes instal·lacions destinades a acollir els músics de la cobla Barcelona. Gent vestida de vint-i-un botó, anaven ocupant els seients improvisats del jardí.  Enmig d´un núvol animat de persones hi brillava un senyor més aviat seriós, vestit correctament i d´una aparença ben simpàtica; al melonet que li feia de cap s´hi distingia un nas prominent, base del monocle que deixava entreveure uns ulls vius, i una lleugera sospita de bigoti aixoplugava uns llavis carnosos, era el senyor Igor Stravinsky, l´acomodaren en un lloc d´honor i la cobla començà           l´audició.
El flabiolaire tot just acabava el cant d´entrada quan aparegueren de sobte, els germans Aronet, en Roscafort i  Dorremí al bell mig de l´escenari.. La complaença en retrobar-se fou immensa, i les mostres d´estimació espectaculars. Es retrobaren també amb l´ocell i el bolet. Tots plegats s´assegueren a terra per gaudir del concert.
Mentre Stravinsky demanava les partitures emocionat al jardí de lÁteneu, els ginjolaires i els seus companys de viatge es van veure endinsats de bell nou, en el túnel del temps...Foren alliberats al "Pati de l´os"- marc del que ha esdevingut l´aplec pairal de Catalunya, a Calella. Al  llarg de la jornada, gaudiren a cabassos de la quantitat d´obres que anaren executant les quatre cobles, i la gentada que omplia el pati les ballava animadament.
D´improvís es veieren sobrevolant uns indrets molt coneguts i estimats...Tornaven a Ginjolia.